El trencalòs: els secrets de l'únic ocell que menja ossos

Publicat a la revista NAT el novembre de 2005.


Els vols de zel del trencalòs, encara que no molt habituals, s’han iniciat ja i són el més impressionant de cicle reproductor: en fan en cercle però també en tàndem en el qual la parella vola molt junta i, de vegades, s'agafen les potes i es tiren des de l'aire realitzant unes espectaculars espirals. És entre novembre i la primera meitat desembre que es desenvolupen les còpules d’aquesta au carronyaire que habita als Pirineus. Les parelles, que s'han format des dels set o vuit anys d'edat i que duren per tota la vida, ja han construït els nius als mesos de setembre i octubre. Nien a l’alta muntanya (entre 600 i 2200 metres) dins d'una cova o esquerda de penya-segats i cingleres perquè són espais protegits de la neu, la pluja i el fred. En aquestes alçades, les cavitats ben protegides són els únics indrets que generen l'escalfor suficient per sobreviure en un context en què es poden assolir quinze graus sota zero. Per això, durant el fatigant procés de construcció del niu s'ha pogut veure com traslladaven boles de llana procedent d'ovelles mortes per evitar que s'arribe a una temperatura mínima. A més, s'ha pogut assistir al trasllat d'enormes branques de fins a un metre, gairebé tan grans com ells, per finalitzar la construcció de l'espai on naixeran els polls. 





Durant aquesta època es poden observar en el mascle comportaments de gelosia cap a la parella perquè, a mesura que s'acosta el període fèrtil de la femella, passa més temps al seu costat per evitar còpules d'altres mascles i assegurar-se'n la paternitat. La parella sol estar formada per mascle i femella majoritàriament però existeixen altres tipus de “família”. Dels 32 nius ocupats al Pirineu català, 29 són parelles, però tres són trios poliàndrics formats per dos mascles i una femella. ”Aquest emparellament a tres el diferencia d’altres carronyaires i és una novetat en una espècie habitualment monògama”, indica Antoni Margalida, assistent tècnic del Departament de Medi Ambient i Habitatge, un dels principals investigadors de la biologia d’aquest ocell i vicepresident del Grup d'Estudi i Protecció del Trencalòs (GEPT). La femella copula amb tots dos per donar-los la possibilitat de ser els pares i assegurar-se que contribuiran en la cria del poll. Per la seua banda, i per a reduir tensions, els dos mascles també mantenen còpules homosexuals entre ells. En qualsevol cas, cada parella o trio sol tenir una mitjana de cinc nius que ocupen alternativament cada any per evitar problemes higiènics i de paràsits. 


Malgrat els canvis, el trencalòs té un marcat sentit del territori que defensarà davant el que considere una intrusió en un espai de fins a 500 metres al voltant del niu en el qual tampoc no conviu amb cap altra parella de la mateixa espècie. “La distància més propera entre dos nius és d'un quilòmetre i mig”, indica Antoni Margalida. Tot i això, sí que conviu amb altres espècies amb les quals pot tenir problemes per competència o ocupació dels nius, sobretot amb voltors. La posta dels ous (normalment de dos) es realitza entre mitjans de desembre fins a finals de febrer. Entre febrer i març, quan està a punt d'arribar la primavera, el poll naix i tant el mascle com la femella s’ocupen a parts iguals de la criança. El poll  romandrà al niu prop de quatre mesos i després els pares se'n fan càrrec d'ell fins a dos mesos més perquè aprenga a proveir-se d'aliment i a trencar ossos. A partir del setembre el nou exemplar volarà solitari i erràtic arreu dels Pirineus per aprendre a valdre's per ell mateix, fins que als set o vuit anys trobe parella i s'establesca en un territori per començar a reproduir-se.


Trencant ossos
Aquest ocell viu a penya-segats o cingleres d'alta muntanya amb abruptes desnivells que generen els corrents d'aire que li permeten planejar i desplaçar-se. A més, solen ser espais amb poca vegetació per trobar fàcilment els cadàvers dels quals treu els ossos per alimentar-se. Pot engolir-ne de fins a 30 cm gràcies al seu coll elàstic per després digerir-los en poques hores per l'acció dels àcids del seu estómac. Però el trencalòs no pot amb tots i, de vegades, es pot trobar esquelets sencers o ossos massa grans. Aleshores el que fa és agafar la peça en qüestió i enlairar-la fins que trobe una zona rocallosa amb una certa inclinació per deixar-lo caure tantes vegades com calga fins que es fragmente i poder així ingerir els trossos que queden. “És tan excepcional la dieta del trencalòs que, fins i tot, li dóna nom a aquest ocell. És l'única au en el món capaç d'aprofitar el component nutritiu de la massa òssia”, indica Gerardo Baguena, de la Fundación para Conservación del Quebrantahuesos. L'àmbit en el qual cerca aliments és de fins a 500 km al voltant del seu niu, i han de ser preferentment de mamífers salvatges que viuen a les serralades com ara els isards, els cérvols, i els  senglars o domèstics procedents de la ramaderia extensiva de muntanya (cabres i ovelles). 


Un ocell preocupat per l'estètica
El trencalòs té un tamany considerable:, mesura tres metres d'ample amb les ales obertes i més d'un metre d'alt. Alguns investigadors el defineixen com una barreja entre voltor, perquè menja carronya i pels seus comportaments, i àguila per la seua aparença física (d’aquí el seu nom científic de Gypaetus, que significa voltor-àguila). De fet, el trencalòs té uns colors forts al seu plomatge (negre de les ales i l'esquena i el taronja del pit, ventre i cames) que als mesos més freds de l'hivern contrasten amb el blanc de la neu dels penya-segats on viu. Però el cridaner color taronja de les plomes no és el natural de l'ocell sinó producte de banys amb fangs ferruginosos, habituals a zones muntanyoses, que transformen el blanc original. “No es coneix altra rapaç que faça el mateix i sembla ser és senyal d’estatus”, explica Margalida. La femella, amb una funció dominant dins de l'espècie, sol tenir més coloració. Però el mateix investigador assenyala que hi ha altres explicacions com ara que els banys podrien tenir funcions higièniques o altres, que han estat desestimades, que afirmaven que el color procedia de la sang de les presses o servia per camuflar-se dels depredadors.  


En greu perill d'extinció
Catalunya compta amb un Pla propi de Recuperació del Trencalòs des del 1993 que ha permès passar en territori català de les vuit parelles de mitjans de la dècada dels vuitanta a les trenta-dues actuals. Actualment, l’ocell està present principalment al Pirineu Lleidatà, concentrant-se la seva població a les comarques de l'Alta Ribagorça, el Pallars Jussà i Sobirà i l'Alt Urgell. Però no en trobem ni al País Valencià, ni a les Illes Balears ni moltes de les zones muntanyoses on havia estat present i d’on va desaparèixer entre finals del XIX i la primera meitat del vint. De fet, arreu de la Península Ibèrica només n’hi ha als Pirineus amb més de cent parelles reproductores però s’esta reintroduint a diversos indrets. “L'espècie de manera natural està eixint dels Pirineus cap als Pics d'Europa, cosa que permetrà crear un corredor biològic amb la Serralada Cantàbrica”, conclou Baguena. D’altra banda, la Fundación Gypaetus està reintroduint-lo també a la Serra de Cassorla a Andalusia. Està considerada com una espècie en greu perill d'extinció, i és així a causa que els humans transformen i ocupen els espais escarpats i muntanyosos que l'ocell necessita per viure, però també per l'ús il·legal de verins o l'electrocució al xocar amb les línies elèctriques, i en un passat no molt llunyà per la caça. Malgrat tot, actualment la població és estable i comença a recuperar-se, el que ha portat a un cert optimisme.

Comentaris